Buscar
  • Montse Barderi

A l'Antinous amb Laia Aguilar

Aquest dissabte, 26 de setembre, vaig tornar a tenir l'alegria de compartir espai, cafè i lletres amb l'escriptora i amiga Laia Aguilar. Una ocasió per tornar a posar en valor la magnífica novel.la Pluja d'estels i un dels personatges més potents, emblemàtics i decisius: en Jon. Aguilar és una mestra en la creació de personatges, i sempre és un plaer sentir-la parlar de literatura. A banda dels riures i les complicitats assegurades.



Gràcies també a la llibreria Antinous, al Josep i la Maria per un acolliment tan càlid, vaig poder comprar dos llibres que feia estona que volia comprar, la biografia de Sontag de Moser Benjamin i el consentiment de Vanessa Springora, un llibre que m'interessa especialment perquè parla de la impunitat del geni, haurem de revisar què en deien els romàntics i veure que el talent existeix però encara existeix amb més dret la justícia. Dos llibres en paper, després del confinament i la sobreexposició lumínica, tinc una renovada i vigorosa relació amb el llibre en paper.


La trobada va servir per analitzar els nostres personatges LG de les nostres novel.les i per a mi va ser una oportunitat per palar d'amor. En primer lloc del què voldria que fos el meu epitafi: Si no pots estimar, passa de llarg. De Yourcenar.


A la vida hi ha alguna cosa més que l’amor, i definitivament hi ha alguna cosa més que l’amor de parella. L’amor és un gran tema però no esgota la temàtica d’una vida, les seves possibilitats i recursos.


En canvi, el que sí em sembla imprescindible és una actitud estimadora en la vida. Que és molt diferent que desviure’s per algú concret. Una actitud d’amant, d’amateur, d’ algú enamorat de la vida i les seves possibilitats.


El Cel sobre Berlin, una pel·lícula de Wim Mertens, parla d’un àngel que viu en la perfecció però vol sentir què és la vida i esdevé un àngel caigut. Coses tan elementals com una dutxa d’aigua calenta, sentir les onades del mar remullant-li els peus  o la primera mossegada sucosa d’una poma, el fan renunciar a una eternitat perfecta.


Viure és un do inigualable, però hi ha sentits, sentits recòndits i profunds tan interessants com el tacte, la vista o l’olfacte que només són capaços de posar-se amb marxa amb la cultura. Necessitem la cultura, i els llibres, gràcies llibreries, biblioteques, no sé si val la pena morir - soc massa covarda per morir per a res -, però segur que val la pena viure per la cultura. No era això el que va voler-nos dir Susan Sontag quan va portar l'obra de Beckett al bell mig de la gerra dels Balcans?

14 vistas

Premsa i comunicació Grup 62

618 526 489

  • Facebook
  • Twitter
  • Instagram
  • Black Twitter Icon
  • Black Facebook Icon
  • Black Instagram Icon