• Montse Barderi

Els clàssics dels homes blancs

Article de juliol del 2022 publicat al Punt Avui


La primera vegada que vaig sentir a parlar de l’intent de l’home blanc de considerar els seus clàssics tan universals que podien i havien de ser entesos per tothom, va ser en un article de l’any 1966 que es titulava Shakespeare a la selva i estava escrit per l’antropòloga Laura Bohannan. Havia marxat d’Oxford per anar al territori tiv de l’Àfrica Occidental. El text, una delícia, explica la història d’una dona blanca que ha de renunciar a les seves pretensions per a les quals ha estat educada tota la vida, ha de deixar de banda allò que sempre ens han explicat dels nostres clàssics: que reflecteixen la veritat del món, que custodien l’essència de l’ànima humana i que són clàssics precisament perquè són universals. L’antropòloga no té cap més remei que renunciar a la seva hipòtesi que considerava absolutament certa: que la naturalesa humana és similar a tot el món excepte en alguns detalls. Pot canviar el context, però la venjança, la por, la bogeria, l’amor, l’odi i els grans temes de la tragèdia shakespeariana arribaran igual a tots els homes de la terra.


Tota l’explicació de Hamlet per a la tribu africana –després d’haver-se guanyat la seva confiança– es converteix en un acudit rere l’altre, no hi ha res que s’entengui com s’ha d’entendre i la desesperació de l’antropòloga és enorme i provoca el somriure d’un saber que és prou intel·ligent per haver-se de declarar humil. La tribu acaba dient-li que, tot i que explica bé la història, i l’estan escoltant, tenen molt clar que els vells del seu país no li han dit mai la veritat de qui és Hamlet i què significa aquella història. Finalment el cap de la tribu acaba tota l’explicació rocambolesca, plena de contrasentits i absurda de l’antropòloga dient: “Vine quan vulguis a explicar-nos més històries del teu país, nosaltres que ja som vells t’ensenyarem el seu veritable significat, de manera que quan tornis a la teva terra els teus vells veuran que no has estat asseguda al mig de la selva, sinó entre persones que saben coses i que t’han ensenyat amb saviesa.”


Per posar un exemple, quan l’antropòloga explica l’assassinat de Poloni (que s’amaga rere unes cortines i Hamlet, mentre exclama “Una rata!”, el travessa amb l’espasa), la tribu considera Poloni un veritable imbècil i ignorant. Són una tribu de caçadors, sempre van amb arcs, fletxes, i al més mínim moviment diuen “Soc jo” com qualsevol caçador mínimament entenimentat. Així, episodi rere episodi, res no té sentit, res s’entén. La pretensió de la universalitat de Hamlet quedat abolida per sempre. Una cura d’humilitat per a aquest producte de l’home blanc que es diu clàssic i que vol ser un mirall de la veritat del món.


La segona vegada d’aquest intent de l’home blanc ha estat ara, fa ben poc: la UAB acull un pla per a la integració dels menors migrats, aquest cop a través del clàssic de l’Odissea d’Homer. La coordinadora del projecte diu que “la literatura clàssica universal tracta de temes que ens interpel·len a tots els humans. Qualsevol persona hi pot connectar”. Les persones que han de connectar-hi deuen ser els nets, o els besnets, d’aquelles antigues tribus, potser desaparegudes, que ja no poden rebre l’home blanc perquè, tot i que l’Àfrica és rica en minerals, agricultura, i té treballadors qualificats, gran part de la població dels 48 països de l’Àfrica subsahariana segueix atrapada en l’extrema pobresa, mentre que persones de fora del continent els roben la riquesa.


Els joves, el futur de la nació, arriben amb pasteres, i els que tenen més sort estan en un centre d’acollida de primera emergència. I gairebé 80 anys més tard, els col·loquem a les nostres aules, diem que no estan escolaritzats –perquè la seva saviesa oral no té cap títol que la certifiqui–. El jove, avui, potser descendent del cap de la tribu, ja no té l’autoritat per dir que les nostres històries no són vàlides, o que no s’entenen, o que no tenen cap sentit. Humil, dirà: “La nau d’Odisseu em recorda el meu viatge, la pastera amb què vaig travessar el mar i la tristesa que sentíem.”


Enhorabona, ha estat un llarg camí, però finalment la nostra societat ha pogut demostrar la universalitat dels nostres clàssics.


4 visualizaciones0 comentarios