Tess Gallagher

Vaig conèixer Tess Gallagher com tots: com la dona de Carver

Però jo no havia llegit Carver, després d'El Camí de Kerouac, les coses amb moltes "c" i de molt culte em quedaven una mica llunyanes. Així que vaig fer més cas a la meva intuïció. Total, la literatura és infinita en noms per no deixar d'habitar mai en la ignorància.

Però vaig conèixer a Tess, amb els seus ulls tendres i amables, amb la seva paciència infinita, amb la seva amabilitat sense límits ... jo era una més entre el públic però em va parlar, només a mi, amb el seu somriure encantadora ... i em vaig sentir la dona més feliç de món. Per fi algú no només m'entenia sinó que em descobria enmig de la multitud. El que no vaig arribar a saber mai és que amb tots i cadascun dels d'aquella sala va ser igual d’infal·lible per fer-ho sentir únic. Així és com estimen les dones dels Carver.Y a través de la joiosa Mercedes Abad em va arribar, sense poder-ho esquivar, Carver i en cadascun dels seus contes. Vaig descobrir en primera línia el que és estar desorientat, descol·locat, fallant sense parar als que et volen ..... Les seves històries tracten d'enamorar-se d'una veïna que és probable que deixi, d'ex dones ferides en les quals a través de la seva desesperació troba perversament la seva intimitat, dones amb les que viu i amb les que no pot comprometre cap futur, i encara menys determinar si li practicarien l'eutanàsia en cas de coma sever. El home de la desafecció, de la perplexitat, de què mai fa el que s'espera d'ell, perquè ja ni sap el que s'espera d'ell ... que serveix en tot cas per pagar algunes coses però que no compta en la vida de ningú seriosament. L'home que només s’ha d’estimar poc i malament però que mai es pot estimar massa si no vol un acabar amb el cor trencat, la vida trencada, els somnis trencats. Perquè Carver és el típic fill puta que ho pot trencar tot sense haver trencat un plat a la vida. El típic fals innocent totes un dia ens hem arribat a creure, totes les que aspirem, un dia a ser una mica una mica Tess. A ser una mica Tess, és a dir, una Gheisa amorosa, intel·ligent i culta amb una pietat infinita. L'últim amor de Genghi, aquell que l'emperador no recorda el nom al moment de la seva mort i a què una mataria si no s'hagués mort ja.¿I on era Carver en el conte de les tres roses grogues? Ah sí, en el noi que acaba de fallar a la senyora que se li ha mort el marit, famós escriptor rus, perquè acaba de revelar la seva identitat, perquè ha fet l'única cosa que no devia, i en canvi, s'entreté mirant un xuminada que és al terra. El desorientat que estrella totes les naus cop i un altre sense remissió ni culpa.


EL TRADUCTOR DE TESS GALLAGHER


Un excés de mania auotreferencial el vaig veure en la presentació d'un llibre de poesia de Tess Gallagher. Aquesta senyora és poeta, narradora, assagista, guionista i traductora, ha fet més de 5 llibres de poesia, ha estat becada per la fundació Guggenheim. La Sra. Gallegher, a més, ha rebut premis com el Maxine Cushing Gray i Elliston Award, i es doctora honorària del Whitman College. Va presentar un llibre que es diu "el pont que creua la lluna" i per deferència i generositat, va convidar el traductor de l'obra, que per molts mèrits que tingués no podia fer el que va fer: passar-se l'hora parlant d'ell, de com li agradava la poesia, de les dificultats que havia tingut amb tal o qual mot, i la pobre Tess Gallagher que havia vingut des d'Estats Units, es va limitar a somiure.

Crec que la necessitat d'admiració és una desviació d'afecte malentesa. I que és molt millor entendre que mai serem del tot estimats, viure com a éssers humans significa, sempre, que quan passem comptes, ens acabi sortint un balanç, poc o molt, una mica pobre. Els absoluts de reconeixement, admiració i amor bocabadat potser els trobarem al cel - tot i que sospito que nostre senyor pot ser més egolatra que nosaltres -, però si els busquem en vida correm el perill de ser uns éssers gerxos, autoreferencials i inòspits per a veure-hi el rostre de l'altre.

El traductor de Tess Gallagher va oblidar les paraules de Jorge Wagensberg: "el traductor és un heroi la principal proesa del qual és passar desapercebut. Com més oblidat, més heroic". En canvi, cap de nosaltres vam oblidar ni un moment que no era l'autor de l'obra.


1 vista0 comentarios

Entradas Recientes

Ver todo