Buscar
  • Montse Barderi

Viure com una vol

Article d'opinió publicat al Punt Avui l'1 d'octubre Durant més de 3 anys vaig rebut­jar fer qual­se­vol expo­sició en públic perquè no hi havia procés de diàleg, m’agra­dava molt més par­lar amb algú, cap­tar els mati­sos de l’altre (si no l’entenc, insis­tir en la seva expli­cació; si hi estic en des­a­cord, expli­car el meu punt de vista). Creia sobre­tot en el diàleg, en allò de cons­truir la veri­tat entre dos; en canvi, la con­ferència o expo­sició sig­ni­fica expo­sar-se i també donar-se més importància que als altres: et situa en un estat de pre­e­minència que és el cau­sant de dues de les més freqüents malal­ties que pateix la gent d’esce­nari: que es cre­uen més interes­sants del que són, i que aca­ben escol­tant-se massa i estant massa d’acord amb ells matei­xos. També és cert que de vega­des això passa sim­ple­ment per avor­ri­ment. Una es pot tro­bar amb per­so­nes que no saben què dir, que no saben què pre­gun­tar, i es fa mes­tressa del silenci. O, com en mol­tes pre­sen­ta­ci­ons, hi ha un senyor molt entès, que no ha lle­git el lli­bre, que no pensa com­prar-lo, però que apro­fita per fer un mini­dis­curs, sense cap pre­gunta clara, per la sim­ple satis­facció de tenir un audi­tori. Cal­dria estu­diar les inter­ven­ci­ons mas­cu­li­nes i feme­ni­nes, l’ocu­pació de l’espai públic, com les dones, majo­ritària­ment, si han de par­lar, s’han pen­sat la pre­gunta, ocu­pen el mínim espai d’atenció pos­si­ble i només s’auto­rit­zen a par­lar si han lle­git el lli­bre que es pre­senta


Continuar la lectura aquí


5 vistas

Premsa i comunicació Grup 62

618 526 489

  • Facebook
  • Twitter
  • Instagram
  • Black Twitter Icon
  • Black Facebook Icon
  • Black Instagram Icon