Viure com una vol
Article d'opinió publicat al Punt Avui l'1 d'octubre Durant més de 3 anys vaig rebutjar fer qualsevol exposició en públic perquè no hi havia procés de diàleg, m’agradava molt més parlar amb algú, captar els matisos de l’altre (si no l’entenc, insistir en la seva explicació; si hi estic en desacord, explicar el meu punt de vista). Creia sobretot en el diàleg, en allò de construir la veritat entre dos; en canvi, la conferència o exposició significa exposar-se i també donar-se més importància que als altres: et situa en un estat de preeminència que és el causant de dues de les més freqüents malalties que pateix la gent d’escenari: que es creuen més interessants del que són, i que acaben escoltant-se massa i estant massa d’acord amb ells mateixos. També és cert que de vegades això passa simplement per avorriment. Una es pot trobar amb persones que no saben què dir, que no saben què preguntar, i es fa mestressa del silenci. O, com en moltes presentacions, hi ha un senyor molt entès, que no ha llegit el llibre, que no pensa comprar-lo, però que aprofita per fer un minidiscurs, sense cap pregunta clara, per la simple satisfacció de tenir un auditori. Caldria estudiar les intervencions masculines i femenines, l’ocupació de l’espai públic, com les dones, majoritàriament, si han de parlar, s’han pensat la pregunta, ocupen el mínim espai d’atenció possible i només s’autoritzen a parlar si han llegit el llibre que es presenta
Continuar la lectura aquí
